Fill del farmacèutic Joaquín Font de Mora Pobo i de Conxita Chabrera López, va nàixer el dia 28 d’abril de 1929, concretament a la casa dels seus pares, és a dir, al número 38 del Carrer Major Sant Jaume, a l’ombra del Campanar. De parvulet va assistir al col·legi de la Consolació que, en aquell temps, s’ubicava molt aprop de sa casa, a l’edifici que després va ser l’Aspirantat i darrerament ocupa una franquícia de productes d’higiene, estètica i perfums. Va cursar l’ensenyament primari al Cedre, és a dir, al col·legi Cervantes (nom oficial des del 1932) on el seu mestre fou Joaquim Trullenque, després estudià batxillerat per lliure, finalitzant-lo a les Escoles Pies de Castelló.
Des de molt menut, es passava les hores pegant-li al baló perquè s’apassionà per l’esport de moda, el futbol, que havia introduït Calduch a Vila-real en 1923. Pascual solia jugar a la replaceta de l’Arxiprestal, front a la farmàcia del seu pare, fins que son tio Evaristo Font de Mora li va regalar un baló de reglament quan tenia 10 anys. Els xiquets solien jugar als descampats, dissenyant les porteries amb dos pedres grosses, sense travesser, per això hi havia polèmica quan el porter encaixava gols per dalt, ja que el que xutava i el seu equip cantaven gol, mentre els rivals sentenciaven: Altiii... quan el seu porter no arribava a desviar la pilota amb les mans.
De forma més regular, Pascual Font de Mora va començar a jugar de centrecampista organitzador als 14 anys, aprofitant una depurada tècnica que va anar adquirint, amb el Real Unión que era una penya local de les moltes que s’havien format al voltant del CD Villarreal (res a vore, malgrat la coincidència, amb el Real Unión d’Irún, l’equip d’Unai Emery). La penya Real Unión solia jugar al final del Camí Cedre, prop de l’antic escorxador, a una explanada on se solia muntar la plaça de bous, de cadafals o portàtil, durant les festes patronals, entre el Camí Cedre i els horts de tarongers.
La temporada 1942-43 ja formava part del Foghetecaz que se nutria dels jugadors més destacats de les penyes vila-realenques, després va ser cedit al CD Castellón, club amb el que només va poder jugar una temporada (1949-50) perquè el cridaren a files, així va arribar a formar part del Cartagena mentre feia la mili. En tornar, des del CAF Villarreal començaria una estreta col·laboració amb el club dels seus amors participant com a jugador i capità fins el dia 27 de maig de 1962 quan es va enfundar, per darrera vegada, la samarreta groga com a futbolista professional al camp del Madrigal en un partit contra l’Alcúdia: en total 17 temporades, durant les quals el club comença a adoptar el nom actual de Villarreal CF (1954), per seguir vinclat a l’equip com a assessor, directiu, entrenador i, sent encara molt jove, com a president (1966). Com a jugador va aconseguir proclamar-se Campió Regional d’Aficionats aconseguint l’ascens a Primera Regional (1950-51) i a Tercera Divisió (1955-56). El 4 de febrer de 1957 es va casar amb Carmen Gozalbo Moreno, amb la que va tindre dos fills, la farmacèutica Maria José i l’empresari Joaquín.
La primera temporada com a president va aconseguir el segon ascens a la Tercera Divisió (1966-67) que, personalment, és el primer record que guarde com a aficionat nascut a la vora del Madrigal, al que sempre acudia de la ma de mon pare: aquella volta al camp com a toreros, amb Abelardo Rico i Font de Mora als muscles dels jugadors, l’he guardada per sempre a la retina, encara que després vindrien coses més grans, molt grans. Com ara l’ascens a la Segona Divisió, en la temporada 1969-70, després d’aquell memorable partit de desempat al Santiago Bernabéu contra el Bilbao Athlètic, el fillial dels lleons.
Quan Pascual Font de Mora va entrar de president, el seu fill Joaquín era alumne de Don Manuel a l’escola del Cedre, la mateixa on havia anat son pare de xiquet. A l’eixir de l’escola, tant al matí com a la vesprada, solíem jugar a futbol als rocams més pròxims, fins un dia quan a algú se li va ocórrer preguntar-li a Joaquín si son pare, com a president, ens deixava anar a jugar els dissabtes al Madrigal. Com la resposta va ser positiva, de seguida organitzarem dos equips: els de la classe de Don Manuel que se vestirien com l’Athletic Club i els de la classe de Don Olimpio que vestiríem com el Barça i així ens fèiem dir: hui partit Athletic-Barça. Però aquella competició prompte se va ampliar a quatre equips, quan s’apuntaren els alumnes de La Huerta que eren el Saragossa i els alumnes de la Fundació Flors que anaven de groc i pantaló blau i -ací ve l’anècdota curiosa- es feien dir la Unión Deportiva Las Palmas, és a dir, una cosa impensable hui en dia quan els nostres xiquets prefereixen el groc del Villarreal CF per damunt de tot.
En total, Pascual Font de Mora com a president va aconseguir cinc ascensos: dos a Tercera Divisió (les temporades 1966-67 i 1976-77), un a Segona B (1990-91) i dos a Segona A (el mencionat de 1970 i el de la temporada 91-92). Durant el seu darrer mandat va fitxar, com a gerent, a José Manuel Llaneza, va transformar el club en una S.A.D. (1993) i, quan ja començava a patir d’Alhzeimer, va vendre les accions del club a l’actual president, Fernando Roig Alfonso (1997).
Font de Mora va ser un apassionat del futbol, encara que de vegades es cansava, feia un parèntesi i dimitia com a president per dedicar-se als negocis familiars, sobre tot com a directiu de la ceràmica Alaplana, però el seu pensament sempre era en groc i allà anava i tornava.
Juntament, amb el fundador Josep Calduch Almela i amb els socis del Foghetecaz que van refer el club durant la postguerra, Pascual Font de Mora Chabrera va ser el constructor dels fonaments de l’actual Villarreal CF que Fernando Roig ha ubicat en el mapamundi de la globalització futbolística, tecnològica i multicultural.
El gran president va faltar el 4 de gener de 2005 deixant el club de la seua vida en bones mans.
El Villarreal CF en col·laboració amb l’Ajuntament de Vila-real li va dedicar, al juny de 2019, una plaça al seu nom ubicada, tot just, enfront de l’actual Estadi de La Ceràmica, al carrer Blasco Ibáñez tot recuperant un espai obert per a l’afició i la ciutadania en general.
